En el dimecres violeta d'esta setmana exaltem la figura de la soprano Fidela Campiña
25/01/2023
Nascuda a Tíjola, Almeria, un 28 de gener de 1894, la soprano Fidela Campiña, a qui dediquem aquest dimecres violeta, va començar els seus estudis de solfeig en el Conservatori de Madrid amb el professor José Tragó i els de cant amb el mestre Tabuyo amb només sis anys.

En la nit del 19 de novembre de 1913 va fer la seua presentació en el Teatre Real de Madrid amb l'òpera Mefistófeles, interpretant el paper de Margarita. Des d'aqueix moment va participar en totes les temporades del gran teatre madrileny, fins a la seua clausura en 1925. 

L'èxit que va aconseguir a Madrid li va obrir les portes del Liceu de Barcelona, on la seua veu va tornar a entusiasmar amb la interpretació d'Aida, La Bohème i L'Africana. Acabada la Primera Gran Guerra, va captivar al públic de Roma amb les interpretacions d'Isolda i Salomé. Inicia en aquesta ciutat el gran periple que la portarà a recórrer Milà, París, Londres i Amsterdam, entre altres ciutats europees.

En 1926 conquesta als exigents espectadors del Metropolitan Opera House de Nova York amb una excepcional interpretació d'Otello que li servirà de passaport per a actuar en els principals teatres del continent americà.

L'any 1930 va aconseguir la culminació de la seua carrera amb la interpretació a Catània, ciutat natal de Bellini, de Norma, en el centenari d'aquesta òpera, i de Tristán i Isolda en l'escenari del Teatre della Scala de Milà, sota la direcció del mestre Víctor de Sabata. La soprano espanyola havia conquistat el món de la lírica cantant al costat dels més importants tenors de l'època.

Pel seu temperament va ser anomenada La Lleonesa i per la seua veu impecable i plena se la va denominar La Veu d'Or. Casada amb el tenor argentí Carlos Guichandut, va fer de Buenos Aires el seu lloc de residència en els breus períodes que romania allunyada dels escenaris.

Des de l'any 1939, els requeriments de la seua vida familiar la van anar allunyant cada vegada més dels escenaris. No obstant això, va mantindre intacta la seua intensa vocació artística i la seua capacitat de treball, i va donar mostres del seu espanyolisme demanant que inclogueren en els cartells òperes d'autors espanyols. La Dolores, de Bretó, i Les oronetes, d'Usandizaga, van ser algunes de les seues composicions favorites.

En 1948, a Trieste, Fidela va interpretar El crepuscle dels déus la seua última actuació sobre un escenari, quan acabava de complir cinquanta-quatre anys. Qui havia sigut considerada una deessa del cant, abandonara l'escena amb la interpretació d'una obra amb un títol tan simbòlic.

La faceta íntima i personal de la seua vida la va viure a Buenos Aires, ciutat en la qual va morir amb huitanta-nou anys d'edat, i on descansa en el cementeri de la Chacarita.