Elisabeth era una jove mestra de poc més de vint anys quan a Espanya es vivia una terrible guerra civil. Va ser en aqueix conflicte on va decidir donar curs als seus sentiments solidaris i d'ajuda als més desfavorits. Així, després de rebre una bàsica formació sobre primers auxilis, Elisabeth es va unir als voluntaris de l'Associació d'Ajuda als Xiquets de la Guerra que tenia com a missió actuar en ajuda de la població civil en la zona republicana.
El 24 d'abril de 1937 la mestra convertida en infermera arribava a Madrid amb la resta de voluntaris disposada a ajudar, sobretot, a les mares i els xiquets que es trobaven en perill de malnutrició i es veien abocats a una mort segura.
Finalitzada la Guerra Civil Espanyola, en la qual Franco va eixir victoriós i es va erigir com a dictador d'Espanya, van ser molts els exiliats fidels a la república que van fugir més enllà dels Pirineus. Els milers de persones que es van instal·lar en els camps de refugiats del sud de França van col·lapsar a les autoritats franceses. Les dones embarassades havien de parir en estables, en un espai mancat de qualsevol garantia sanitària. Després de donar a llum, i sense esperar en cap moment a la recuperació de la mare i el nounat, eren retornats als barracons dels camps de refugiats.
En aquelles condicions infrahumanes no és estrany que la pràctica totalitat de bebés i moltes de les seues mares no sobrevisqueren. Elisabeth no es va resignar a veure com centenars de dones i bebés sucumbien a la fam i al fred davant seu.
En la seua cerca desesperada per trobar una situació a aquell drama humà, Elisabeth va trobar un palauet abandonat al costat del camp de Argelès-sud-Mer, en una localitat anomenada Elna (França). Malgrat estar en ruïnes, per a ella va ser la solució.
Amb l'ajuda d'homes voluntaris que van reformar com van poder aquel palau vell i mig derruït, Elisabeth va aconseguir posar en marxa una maternitat que estaria en actiu des de 1939 fins a 1944 i que arribaria a salvar la vida d'uns 600 xiquets i altres tantes dones.
Elisabeth no era matrona ni infermera de professió però amb la seua voluntat i decisió va ajudar al fet que les dones embarassades que arribaven als camps de refugiats pogueren parir amb una certa dignitat i, sobretot, amb unes mínimes garanties de supervivència.
La maternitat d’Elna es va mantindre primer gràcies a les donacions que arribaven de tota Europa i més endavant per la seua filiació a la Creu Roja. Aquest fet va ajudar en l'aspecte econòmic però no en l'humà.
En un primer moment les dones que van arribar a la maternitat venien de l'Espanya republicana, al voltant de 400. Però amb la pujada al poder d'Hitler, els refugiats arribats d'Alemanya, en la seua majoria jueus, van anar cada vegada en augment. Es calcula que van ser uns 200 els bebés jueus que van nàixer en la maternitat d’Elna. Considerats com a refugiats polítics, van suposar més d'un mal de cap a Elisabeth perquè la Creu Roja obligava a totes les institucions a ella adherida a seguir els dictats de la seua política sobre neutralitat. Per això, Elisabeth no va dubtar a falsificar molts documents d'aquelles mares.
Prompte arribaria també a oïdes de l'omnipresent Gestapo, la policia secreta del Tercer Reich, les activitats que es realitzaven en aquella maternitat perduda en el sud de França. Però a pesar que les amenaces van ser constants i fins i tot Elisabeth va ser detinguda en una ocasió, el centre va continuar amb el seu treball humanitari.
Els nazis van aconseguir el seu propòsit i en 1944 aconseguien tancar la maternitat d’Elna. Malgrat tot, Elisabeth podia sentir-se orgullosa. En cinc anys havia salvat més d'un miler de vides i, el més important, havia retornat l'esperança a aquelles persones que veien en l'horitzó un futur fosc i sense esperança.
Elisabeth Eidenbenz va passar la resta de la seua vida en la seua llar prop de Viena fins que va morir en Zurich (Suïssa), el 23 de maig de 2011, a l'edat de 97 anys.
La seua història va romandre oculta fins que, al final de la seua vida, van arribar els reconeixements públics. En 2002 la localitat d’Elna li va dedicar un homenatge i l'estat d'Israel li va entregar la Medalla dels Justos Entre les Nacions. En anys posteriors va rebre altres reconeixements com la Creu d'Or de l'Ordre Civil de la Solidaritat Social atorgada pel Govern d'Espanya, La Creu de Sant Jordi, de la Generalitat de Catalunya i la Legió d'Honor, concedida pel Govern Francés.