L’espai del “Dimecres Violeta” d’aquesta setmana va dedicat a Matilde Landa Vaz (Badajoz, 24-06-1904 – Palma (Illes Balears), 26-09-1942) activista social i política i filla menor de l'advocat i dirigent republicà Rubén Landa Coronat.
Landa no va ser batejada i va viure la seua infància i adolescència a Badajoz, on va estudiar el batxillerat. Es va formar en un ambient intel·lectual, progressista i laic, sota la influència de la Institució Lliure d'Ensenyament. En 1923 es va traslladar a Madrid per a estudiar Ciències Naturals, però per raons de salut va haver d'interrompre la seua carrera i va passar a viure a Salamanca i Segòvia. En 1929 va tornar a Madrid i, a l'any següent, es va casar amb Francisco López Ganivet, nebot de l'escriptor Ángel Ganivet. Va tindre dues filles.
Durant els anys de la Segona República va iniciar la seua activitat política. Arran del moviment insurreccional d'octubre de 1934 es va afiliar al Socors Roig Internacional (SRI). Al maig de 1936 va ingressar en el Partit Comunista d'Espanya (PCE). En esclatar la Guerra Civil (juliol de 1936) es va enrolar en el batalló femení del Cinqué Regiment de Milícies Populars.
Va ser nomenada responsable de personal de l'Hospital Obrer de Quatre Camins, el principal dels centres sanitaris gestionats pel SRI i el Cinqué Regiment a Madrid. Al novembre de 1936, va ser traslladada a València amb la missió de reorganitzar el SRI. Entre aquesta data i principis de 1938 es va destacar en la labor de fer costat als refugiats de guerra.
A l'abril de 1938 es va incorporar a la secció d'Informació Popular de la Sotssecretaria de Propaganda del Ministeri de l'Estat. Va recórrer nombroses ciutats de la zona republicana organitzant conferències populars per a alçar la moral als combatents. En aquesta època va aconseguir una certa popularitat i Miguel Hernández li va dedicar un poema.
Al final de la guerra va ser encarregada de la reorganització del PCE de Madrid. A l'abril de 1939 va ser detinguda i la seua organització clandestina va quedar dissolta. Al setembre va ser empresonada a la presó de Ventas, on va organitzar una oficina encarregada de preparar els recursos de les preses polítiques condemnades a mort. Aquesta circumstància li va atorgar una gran celebritat en aquests ambients, atés que en aquell moment els represaliats es trobaven completament desatesos des del punt de vista jurídic.
Jutjada i condemnada a la pena màxima, va obtindre la commutació gràcies a les gestions del filòsof Manuel García Morente. Al juny de 1940 va ser traslladada a la presó de dones de Palma.
A causa de la seua significació política, va ser intensament pressionada per les autoritats religioses perquè es batejara. Incapaç de resistir les coaccions, es va suïcidar el 26 de setembre de 1942 i va ser batejada in articulo mortis. En els anys següents es va convertir en un dels principals mites del PCE i del moviment de dones antifranquistes. Entre el 2003 i el 2005, va ser objecte d'homenatges públics a Palma, Badajoz i Madrid.
